No me referiré aquí a aspectes acústics, de índole física, sinó a com la nostra consciència percep el so (aspecte fenomenològic). Comencem amb una pregunta fàcil de respondre: quina és la veu que normalment s’escolta més en un cor? La de soprano! Per què?
No és perquè cantin la melodia principal la immensa majoria de vegades, no! La nostra consciència centra l’atenció en els sons més aguts (més vibracions per segon en l’aire i per tant més tensió en l’aire) que pot escoltar. Podem parlar, aleshores, d’un primer “criteri” de les nostra consciència: l’alçada del so. Ara, una pregunta no tan fàcil com l’anterior: quina és la segona veu que normalment s’escolta més? (Donant per fet que totes les veus sonen amb el mateix volum físic). Els baixos. Per què?
En principi, essent la veu més greu, hauria de ser la que menys s’escoltàs, però no obstant això s’escolta millor que les contralts, per exemple. Els baixos tenen un avantatge: són una veu extrema, com les sopranos. La consciència humana capta molt bé les veus extremes.
La tercera corda, quina és? La de tenors.
Perquè és una “veu aguda”, tot i que és intermitja, i per això no té tanta presència com la veu de soprano (a part que aritmèticament no és tan aguda com la soprano).
I les contralts? Pobretes? De pobretes res, però és important tenir en compte que són una veu intermitja i són una “veu greu”. Per aquesta raó, és la corda que necessita més ajuda sonora.
A favor de la part de contralt diré que a vegades he cantat de contralt -fent falset-, i cantant música del Renaixement he gaudit dels retards, que són inexistents a les parts de baix. I els cromatismes que teniu… oohhhh!!
